Ens morirem sense haver-los escabetxat a tots

Coneixem la música de Carles Santos, el pianista transgressor, l'artista integral. I ara, amb

Ens morirem sense haver-los escabetxat a tots, podem llegir els textos que va escriure en ple procés de creació dels seus espectacles musicals. Així, recuperem amb les seves pròpies paraules la memòria d'

Asdrúbila,

La pantera imperial,

Ricardo i Elena,

L'adéu de Lucrècia Borja o

La meua filla sóc jo. Són pàgines que s'inscriuen en la tradició de les escriptures fragmentàries, que esborren les fronteres genèriques, amb les quals Santos ens convida a sentir i a mirar amb una força poètica i subversiva. Com a «53 maneres de matar un capellà».

Ens introduïm en la cuina de Carles Santos per valorar la meticulositat amb què preparava els seus muntatges escènics, i accedim a les invencions i els pensaments d'un artista indispensable.

«És evident que quan una professió, en aquest cas la musical, és viscuda amb tota la intensitat possible, condiciona absolutament l'existència del mateix individu-músic». —Carles Santos