Els silencis de Déu

Novament em trobo al temple del Senyor. Quant gratificant és que així sigui! Doncs pretenc trobar-me i trobar la meva fe, oculta als homes: és la fe d’un vell! És complicada. Difícil de trobar, després de tot el succeït al llarg recorregut. Continuo sense haber trobat aquélla infància espiritual que em permeti tenir la fe que hauria de ser d’ara i de sempre. A la meva joventut, la fe era tot un renéixer; al respirar a la vida, una fe i una infància espiritual, que era fruit d'ella. El que dic només pretén recordar a aquell jove que vaig ser i vaig poder ser. El que dic és tan escandalosament profund com van poder ser les converses que vaig tenir amb un jove que vaig trobar a la bonhora del matí, al rierol de la vida. El silenci de Déu les va escoltar. Estic segur d'això. Déu es va servir d'ell, d'un noi, per escoltar els seus silencis. Déu i aquell noi em van permetre trobar la fe i una infància espiritual.