Met BookBeat geniet je van meer dan 1 miljoen luisterboeken en e-books. Luister naar bestsellers, thrillers, romans en meer. Probeer gratis!

BookBeat - luisterboeken en e-books voor jou. Probeer gratis!

Tenzij je op avontuur gaat, kun je je beter aanmelden op de website van {country}.

{SerieName} - Boekenserie - BookBeat

Més que l 'aplec de diversos articles de Quim Monzó, el volum resultant de compilar una selecció dels que va escriure entre 2001 i 2004 -l 'abans i el després de la guerra de l 'Iraq-, ens dibuixa un llibre coherent i unitari, crònica brillant i lúcida de la trista i qui sap si irremeiable arribada al poder de l 'imperi de la plastilina. "Esplendor i glòria de la Internacional Papanates" és una jocosa denúncia de la incongruència del gremi polític, de la superxeria i la impostació de bona part de la vida pública, i del domini de les poses. "Les etiquetes de contista o articulista es difuminen per convertir-se tot en pura literatura." Magí Camps, La Vanguardia

Biblioteca Mínima

Esplendor i glòria de la Internacional Papanates

Cronista aplaudida de les nicieses de la vida moderna, Empar Moliner ha anat bastint una obra narrativa hilarant en què els tics i les manies són sacsats en una coctelera amb gel picat, una mica d'angostura i alcohol blanc molt sec. Guspirejants, hilarants i tristíssims, els relats que ens ofereix en aquesta nova entrega passen revista a la vida privada i les catàstrofes a punt d'esclatar que l'amenacen. "Si, mentre les llegeixes, expliques una de les històries de l'Empar Moliner a qui tens als costat, és molt possible que et demani que n'hi expliquis més". Julià Guillamon, 'La Vanguardia' "Els contes de 'No hi ha terceres persones' cal recomanar-los. Els seus lectors es trobaran el llibre més important i els nous descobriraran una veu pròpia. Empar Moliner sempre em sorprèn positivament". David Castillo, 'AVUI' "És un llibre amarg, com la bona angostura, que transforma la tristor en matèria efervescent i risible". Màrius Serra, 'Catalunya Ràdio' "Moliner grata en la consciència: revela les mentides personals amb què ens anem conformant. No hi ha conyeta sinó ganyota d'amargor. I, de tant en tant, detalls de gran narrador". Jordi Llavina, 'El Mundo'

No hi ha terceres persones

Un nen de deu anys es queda orfe a la poc edificant Amèrica del 1920 i és posat sota la potestat d'una dama excèntrica, obsessionada per estar 'à la page', vital, capritxosa, seductora i adorable. Al seu costat, passarà els trenta anys següents immers en una espiral incessant de festes, amors, aventures i diversos cops de fortuna. El lector, atònit, suspès entre la fascinació d'advertir molts dels tics risibles de la seva pròpia època i la riallada explosiva de qui es veu arrossegat cap a un vertiginós remolí, viurà la comicitat en tots els seus registres, "des del dickensià fins al pastís llançat a la cara" (en ajustades paraules de Pietro Citati). I tot això per obra i gràcia d'una de les tietes més inoblidables que hagi concebut mai cap escriptor modern, el perfum de la qual sentim surar en l'aire, amb les llàgrimes presents encara als ulls, molt després d'haver tancat el llibre. "Divertida i eixelebrada, aventurera i capritxosa". Antonio Lozano, La Vanguardia "Demanin-la als Reis, si no la Tieta Mame en persona, almenys la novel·la. Per estrenar el calendari amb un somriure." Isabel Gómez Melenchón, La Vanguardia "Un llibre que farà riure per dins i per fora." ELLE "Exquisida novel·la que provoca riallades." Vanity Fair

La tieta Mame

En els primers albors de la Gran Guerra, el tinent Anton Hofmiller rep una invitació per anar al castell del magnat hongarés Lajos von Kekesfalva. Durant la seva estada, la filla de l'amfitrió, que pateix paràlisi crònica, s'enamora del jove oficial. Hofmiller, que només sent compassió per la jove Edith, decideix ocultar els seus veritables sentiments i li fa tenir esperances en una ràpida recuperació. Arriba fins i tot a prometre-s'hi, però no reconeix el seu nuviatge en públic. Com un criminal en la foscor, Hofmiller es refugiarà en la guerra, i en tornarà com un autèntic heroi. 'La impaciència del cor' és, sens dubte, un dels millors llibres de Zweig, un esglaiador retrat de la insondable naturalesa humana que atraparà el lector des de la primera pàgina.

La impaciència del cor

La matinada d'un u de gener, l'Heribert es desperta amb la sensació que no ha canviat únicament d'any: els objectes i les persones  que l'envolten se li apareixen cada cop més distants i injustificables. Artista al cim d'una fama àrduament conquistada, quan ara es posa davant de les teles en blanc ja no té ganes de pintar-les. Avorrit, s'adorm mentre fa l'amor amb la Hildegarda, descobreix que l'Helena (que és, alhora, la seva muller i la seva galerista) l'enganya amb un quatreulls extravagant, i no sap com seduir una adolescent (i és ella que finalment el sedueix a ell, que es deixa fer, apàtic)...

Benzina

"Un home invisible" és una obra clau de la literatura nord-americana que ha captivat els lectors des de la seva aparició l'any 1952. Primera novel·la d'un autor fins aleshores desconegut, va assolir ràpidament un èxit popular enorme, i va rebre el Premi Nacional de Literatura de ficció, fets que van convertir Ralph Ellison en un dels escriptors més rellevants del segle XX. "Un home invisible" és un tour de force enginyós i apassionat. El protagonista anònim de la novel·la'una de les primeres que planteja el conflicte racial des del punt de vista dels negres'és un jove del sud dels Estats Units que es trasllada al nord en ser expulsat de la universitat per a negres on estudia. A Nova York sortirà de l'anonimat, es lliurarà a la missió de lluitar pels drets de la seva comunitat i s'erigirà en un dels seus portaveus, per acabar finalment sucumbint davant la violència i la confusió, mancat de veu i convertit en un home invisible.

Un home invisible

Julius, un jove psiquiatre nigerià resident en un hospital de Nova York, passeja pels carrers de Manhattan. Caminar sense rumb es converteix per a ell en una necessitat que l'allibera de les constriccions de la seva feina, i que li ofereix la possibilitat afegida d'obrir la seva ment a un fantasieig entre la literatura, l'art o la música i les seves relacions personals, el passat i el present. Als seus passeigs, explora cada racó de la ciutat. Però Julius no solament recorre un espai físic, sinó que també en freqüenta un altre, en el qual s'hi entrellacen un munt d'estímuls que l'interpel·len. "Ciutat oberta" és una novel·la bellíssima, i és també el descobriment lluminós d'una veu tan original i subtil com extraordinària.

Ciutat oberta

Émile, un obrer retirat i una mica primitiu, coneix Marguerite, una dona afectada i puritana que viu en el record d'un passat millor, i s'hi acaba casant per compartir la seva solitud. Però aviat les desavinences entre tots dos es fan evidents i la vida matrimonial es converteix en un infern. La desaparició del gat d'Émile és el detonant d'un enfrontament cruel que portarà els ancians a la destrucció. "Les novel·les de Simenon han fet feliços milions de persones a tot el món, i ara ens faran feliços a nosaltres". Jordi Llovet, El País "La seva escriptura és com la bona cuina tradicional, que mai no passa, i que passa avall amb aquell gust immortal, ric en sensacions, en què cada condiment aporta un matís, una aroma, un pensament. I la veritat és que recuperar Simenon, una autèntica màquina de crear lectors, és tot un encert". Ignasi Aragay, ARA

El gat

Un trompetista aconsegueix finalment el somni que ha acariciat durant setmanes: sortir amb la vedette del teatre on treballa. Per agafar coratge, durant el sopar beu molt més del que ell considera recomanable. Per això s'adona que, de tan borratxo com va, si realment assoleix endur-se la vedette al llit, potser no estarà a l'altura. Aquest és l'inici de La magnitud de la tragèdia, una novel·la sobre l'amor, l'odi, la solitud, el pas inapel·lable del temps i la inevitabilitat de la mort.

La magnitud de la tragèdia

Ros, una actriu de teatre i de cinema pornogràfic, apareix de sobte assassinada en la festa que Gerald dóna a casa seva. Aquest és el primer d'un seguit de fets, alhora extraordinaris i banals, que el lector anirà descobrint amb el seguiment minuciós de tot el que el protagonista fa, diu, sent i recorda en les hores que triga a acabar la celebració: la investigació de la policia, les altres morts, les persecucions sexuals, l'homenatge de la gent de teatre a l'actriu morta… Com ha dit la crítica, «La festa de Gerald» és «un relat policial alhora metafísic i còmic, un conte de Grimm, una tragèdia grega i una novel·la experimental, tot a la vegada». Aquest llibre, complex fins a límits sorprenents i summament enginyós, i acompanyat d'un nou pròleg de Laura Fernández, delectarà els lectors gràcies a la seva perícia narrativa, la seva intel·ligència i el seu sentit de l'humor. «Brillant, intel·ligent, lúcida, divertida fins a la rialla. Falten paraules per descriure aquesta novel·la esplèndida» Quim Monzó «Robert Coover ha escrit un Hieronymus Bosch: la seva obra té el mateix aire de malson, la mateixa força hipnòtica, la mateixa implacabilitat, la mateixa bellesa. Una novel·la extraordinària». William H. Gass

La festa de Gerald

"—¿No troba doncs odiós o menyspreable que una dona abandoni el seu marit i les seves dues filles per seguir un home qualsevol del qual no en sap res, ni tan sols si és digne del seu amor? ¿Pot realment excusar una conducta tan irreflexiva i lleu en una dona que ja no és cap joveneta i que tan sols per amor a les seves filles s'hauria d'haver preocupat de la pròpia dignitat?". "Una joia més de Zweig. El debat de fons té a veure amb la capacitat i la legitimitat de canviar de vida, amb el dret de donar-nos una segona oportunitat, d'esborrar-ho tot i tornar a començar". Ignasi Aragay, Ara

Vint-i-quatre hores en la vida d'una dona

"Es va quedar petrificat de la ràbia. Va anar de ben poc que no s'arrupís i els llancés una pedra. Així doncs, se li havien escapat, però amb quin engany més baix i més vil! Que la seva mare mentia, ho sabia des d'ahir. Però que pogués ser prou desvergonyida per no fer cas d'una promesa explícita feia a miques el seu últim vestigi de confiança. La vida sencera li resultava incomprensible, ara que veia que les paraules, darrere de les quals havia suposat que es trobava la realitat, només eren bombolles de colors, que s'inflaven i esclataven per dissoldre's en el no-res. Però quin secret més terrible devia ser aquell que feia que els adults arribessin fins i tot a enganyar-lo a ell, un nen, i marxessin d'amagat, com si fossin criminals!"

Secret candent

"Els ulls del germà etern", llibre curiosíssim dins l'obra de Stefan Zweig, està escrit com una llegenda oriental situada molt abans dels temps de Buda. Narra la història de Virata, home just i virtuós, el jutge més cèlebre del regne, que després de viure voluntàriament en pròpia carn la condemna a les tenebres destinada als assassins més sanguinolents, redescobreix el valor absolut de la vida i reconeix en els ulls del germà etern la impossibilitat intrínseca de tot acte judicatiu. Virata esdevé, després de la seva renúncia, un home anònim a qui espera, un cop mort, un oblit encara molt més perenne, el de la història que continua adelerada prescindint de l'home més just de tots els temps. "Zweig reuneix en la seva prosa dues de les dimensions de la gran literatura: la capacitat d'analitzar perfils psicològics en el retrat més ampli d'una societat i la seva història mentre mostra una gran habilitat en la fusió d'una visió interna i externa del món. No para de créixer en el cànon de la literatura contemporània, alhora que les seves pàgines presenten una gran actualitat". Vicenç Llorca, Serra d'Or

Els ulls del germà etern

L 'ambició i la intriga són les úniques passions d 'aquest home polític, totalment mancat d 'escrúpols i moral, que navega a través de les convulsions socials i polítques de la França de la Revolució i l 'Imperi sense moure ni un nervi de la cara. Com diu Zweig, "Els governs, els sistemes, les opinions i els homes canvien, tot cau i desapareix en aquest vertigións remolí de les acaballes del segle, només una persona roman sempre al mateix lloc, fent totes les funcions i servint totes les idees: Joseph Fouché." "Una lectura fascinant, i una de les biografies més intel·ligents i inquietants que he llegit". Xavier Antich, La Vanguardia "Fouché és el llibre més apassionant i més sòlidament alliçonador de tots els que va escriure Stefan Zweig. Encara té vigència, i molta". Jordi Llovet, El País

Fouché

L'actualitat dels grans autors com Montaigne és permanent i múltiple. Però Stefan Zweig, amenaçat pel drama de la guerra i una íntima i tràgica desesperança, fixa l'atenció en un element fonamental per a l'autor d'"Els assaigs": l'esforç per mantenir fora de perill la pròpia independència en una societat cada dia més brutal i gregària. El text de Zweig sobre Montaigne no és un estudi fred destinat a especialistes, sinó una obra emocionada i vibrant dirigida al públic habitual de l'autor vienès. Es tracta d'una obra que Zweig ni tan sols va concloure, ja que abans va llevar-se la vida. Tanmateix, i atesa la força que impregna aquest llibre, ¿podem interpretar que l'esperança de Montaigne en algun moment també es va fer patent en Zweig, i que el gran escriptor vienès va concebre, a pesar de tot, una nova aurora per a Europa? "El recomano amb vehemència als lectors". Jordi Llovet, El País

Montaigne

Ola Yevguènieva, Véra-Margarita Abansèrev, Vitali Kroptkin, Aleksandr Vòlkov i Iosif Bergxenko eren per a mi uns escriptors desconeguts abans que Anastàssia Maxímovna em fes arribar els seus contes. Per a mi, formen part d'una ficció sobre una ficció. Tot el que s'esdevé en els seus relats acaba configurant la història d'un territori i d'un país que podria ser imaginari. Fins i tot en la realitat, ¿no podria ser susceptible d'ésser pensada com una enorme fàbula, la història de Rússia del darrer segle i mig? Un país tan gran que sembla mentida que pugui existir, amb unes epopeies d'una magnitud inconcebible i que ha provocat i patit sismes que es noten arreu del globus. I com si aquesta ficció només es pogués entendre des de la ficció, aquests contes descriuen un arc històric que va des d'aquell principi dels temps que és el segle XIX fins les línies aèries de baix cost. Des de la recreació d'algunes fàbules tradicionals fins la difícil relació de Rússia amb el segle XXI. Els contes parlen de Rússia des de Rússia, lluny dels corrents que intenten fer desaparèixer el lloc en el no-lloc o diluir el jo i el nosaltres en les societats líquides. Són contes físics, concrets, els personatges no tenen ni les angoixes existencials franceses, ni la ironia servil, ni el postmodernisme ubic que dilueix formes i identitats. Premi Ciutat de Barcelona 2009 Premi de la crítica 2009

Contes russos

L'inspector Maigret arriba a Concarneau per tal d'investigar l'intent d'assassinat d'un dels prohoms del poble. Al bell mig de la seva feina, una sèrie de successos confusos semblen indicar que un assassí intenta una venjança col·lectiva. L'única pista que sembla ferma és un gos groc que ningú no havia vist mai fins aleshores. "Les novel·les de Simenon han fet feliços milions de persones a tot el món, i ara ens faran feliços a nosaltres". Jordi Llovet, El País "La seva escriptura és com la bona cuina tradicional, que mai no passa, i que passa avall amb aquell gust immortal, ric en sensacions, en què cada condiment aporta un matís, una aroma, un pensament. I la veritat és que recuperar Simenon, una autèntica màquina de crear lectors, és tot un encert". Ignasi Aragay, ARA "Les novel·les de Maigret són intel·ligents, d'aparença banal, però amb personatge ben dibuixats i molt ben definits, quasi teatrals, moguts amb mecanismes perfectes per entretenir i alhora fer-te pensar". Oriol Broggi "En l'obra de Simenon no hi ha novel·la que sigui repetició de cap altra, ni un personatge igual que un altre, ni un ambient repetit i intercanviable". Josep Pla

El gos groc

Fins i tot els seus amics estarien d'acord que Barney Panofsky és un "marit maltractador, un falsari intel·lectual, un productor de merdes, un borratxo amb inclinació a la violència i segurament també un assassí. Però, quan els seus pitjors enemics ho intenten fer públic, Barney comença a escriure les seves pròpies memò­ries, i és així com el veurem passar de la crisi a l'èxit, dels baixos fons a la bona societat a Montreal, París i Londres. Les seves proeses acaben però amb un escàndol notable.

El cas d'en Barney Panofsky

Quan va marxar cap a l'Orient amb el petit Michael, la tieta Mame (que ens va sorprendre i fascinar amb La tieta Mame, (Quaderns Crema, 2010) havia promès tornar a temps per tal que el nen pogués anar a escola. Però ja han passat dos anys i mig, i no se sap res de l'estranya parella, més enllà d'algunes postals escadusseres trameses des de llocs exòtics. La Pegeen està enrabiadíssima, però en Patrick la intenta tranquil·litzar: la tieta Mame és la millor companya per fer la volta al món. El seu únic problema és que no troba mai el moment de tornar… De manera que en Patrick decideix explicar a la seva dona, amb força omissions, una part de la seva vida que havia amagat fins llavors. Uns anys abans de la Segona Guerra Mundial, va fer la volta al món amb la tieta Mame: París, Londres, l'Àustria nazi, la Rússia soviètica i l'Orient són alguns dels destins d'aquest divertidíssim viatge, ple d'aventures, durant el qual el lector es farà un tip de riure amb l'extravagant i deliciosa Mame, el seu sentit de l'humor irreverent i les seves. "Molt divertit i de molt bon llegir". Xavier Cortadellas, El Punt Avui "Un dels llibres més hilarants de la literatura nord-americana. Si voleu passar una estona extraordinària heu de córrer a llegir-lo. I compte, que no parlo d'una lectura que provoca un somriure, no. Parlo de fer una riallada i que et miri tot l'autobús. Hi ha poques injeccions de vitalitat i humor tan grans a les llibreries". Josep Sala i Cullell, Núvol "A mi, que ja no tinc edat d'escriure cartes als Reis, m'hauria agradat rebre en comptes d'una Nancy educadeta i més aviat beneitona, una tieta Mame tronera i disbauxada". Isabel Gómez Melenchón, La Vanguardia

La volta al món amb la tieta Mame

L'acció d'aquesta novel·la se situa en una casa de cites d'una ciutat europea durant l'ocupació nazi. Al costat de la degradació moral, se'ns hi presenta amb tota la seva cruesa el poder encomanadís i invasor de l'abjecció, així com l'escissió entre la crida de l'abisme i l'aspiració a una puresa ideal. La novel·la ens acabarà revelant un heroi o un boig insensible, que accepta el càstig com un rescat. Simenon no va aconseguir mai com aquí concentrar amb tanta eficàcia una problemàtica moral tan profunda i complexa, entre la ignomínia i la innocència. Efectivament, la neu era bruta… "Una història cruel que fa gelar la sang, convertida en un clàssic d'un gènere que no fa sinó acumular títols imprescindibles". M. Roger, El País "Uns diàlegs clars, curts, concisos, rotunds, carregats de segones intencions i de fets que no es diuen, però que hi són. Prolífic, ràpid, contradictori, Georges Simenon va acostar-se a Camus a La neu era bruta. I a Céline. I potser també a Genet. I que bé que tradueix Anna Casassas! Sòrdid i dur. Molt contundent". Xavier Cortadellas, El Punt Avui "La seva escriptura és com la bona cuina tradicional, que mai no passa, i que passa avall amb aquell gust immortal, ric en sensacions, en què cada condiment aporta un matís, una aroma, un pensament. I la veritat és que recuperar Simenon, una autèntica màquina de crear lectors, és tot un encert". Ignasi Aragay, ARA

La neu era bruta

"Les dues parts de la novel·la, l'acció de la qual transcorre l'any 1926, tenen una relació estreta, però estan clarament separades pel que fa als fets i a l'ambient. Així com, al principi, el nucli està constituït per les experiències viscudes al món brillant d'un hotel als Alps suïssos, a la segona part—el seu revers—l'atenció se centra en l'atmosfera opressiva de l'època de postguerra i d'una existència petitburgesa […] Stefan Zweig demostra novament el seu art per revelar les moti­va­cions psicològiques dels actes i comportaments humans". WALTER HINCK "Aquesta novel·la suposa una bona oportunitat per endinsar-se en l'apassionant món artístic de Stefan Zweig. Aquest món pregon i magistral que ens permet "començar a intuir per primera vegada de quina matèria misteriosament delicada i dúctil és feta la nostra ànima"". Xavier Serrahima, El Punt Avui "Zweig demostra, de nou, la seva capacitat per desentrellar els recargolats laberints de la psicologia i la sensibilitat humanes". Pere Antoni Pons, Ara Balears "Zweig torna a demostrar l'habilitat per investigar les causes profundes de determinats comportaments humans, per dibuixar la psicologia dels seus personatges i per explicar-ne l'evolució". Pere Calonge, Levante (Posdata) "Una narració producte d'una de les ments més lúcides i realistes del segle XX. Un llibre que conté un colpidor final amb paral·lelismes amb la vida de l'autor" El Temps

L'embriaguesa de la metamorfosi

La Clarissa, filla d'un militar austríac, coneix a Lucerna en Léonard, un jove socialista francès, de qui s'enamora. L'esclat de la Gran Guerra separa els amants i la jove, que s'ha quedat embarassada, ha de tornar a Àustria, enmig d'una Europa que s'esquinça. Allà pren la decisió de tenir un fill de l'enemic i de criar-lo. Aquesta commovedora novel·la tardana de Zweig avui es considera el testament en el qual l'escriptor austríac va condensar els ideals humanístics que va abraçar tota la vida. "Tot i que Clarissa narra, en teoria, tan sols "una petita existència", l'art de Zweig la converteix en gran, en una mostra de la màgia i la força de la creativitat artística de l'esperit humà". Xavier Serrahima, Nació Digital "Exiliat d'un continent que creia perdut i sotmès irremeiablement al nazisme, no és estrany que Zweig condensés en aquesta novel·la inacabada l'impacte inoblidable que eliminà totalment el miratge austrohongarès". Joan Safont, Ara "Zweig reuneix en la seva prosa dues de les dimensions de la gran literatura: la capacitat d'analitzar perfils psicològics en el retrat més ampli d'una societat i la seva història mentre mostra una gran habilitat en la fusió d'una visió interna i externa del món. No para de créixer en el cànon de la literatura contemporània, alhora que les seves pàgines presenten una gran actualitat". Vicenç Llorca, Serra d'Or "Una novel·la en què Stefan Zweig incorporà les inquietuds i temors pel destí d'Europa". Alfred Mondria, Levante "Malgrat ser una novel·la breu i inacabada, no és pas una obra menor en el context del corpus literari de l'autor". Júlia Costa, Llegir en cas d'incendi

Clarissa

L'obra de Francesc Trabal, narrador agosarat i brillant, és d'una modernitat intemporal. Hi va saber copsar, amb una ironia sagaç i un humor sovint absurd i corrosiu, la buidor i la insatisfacció en les relacions humanes dins la societat benestant de principis del segle XX, amb un estil elegant que combina el millor del classicisme i de l'avantguarda. Aquest volum recull quatre de les seves primeres novel·les—"L'home que es va perdre" (1929), "Quo vadis, Sànchez?" (1931), "Era una dona com les altres" (1932) i "Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon" (1933)—, en les quals l'escriptor defuig el realisme i el melodrama per, com deia Trabal mateix, "ﬁxar el punt dolç de la vida a través d'un punt de vista personal […] basat en l'humor". "Un dels luxes més cosmopolites que hem tingut en aquest últim segle". Quim Monzó. "En Trabal fa com els grans il·lusionistes: tira un noi, una noia, un llibre major, una caixa de cabals, un transatlàntic, una cigarrera, el somriure d'una feminista i la dentadura postissa d'un criminal dintre d'un barret de copa. Després, tot això ho barreja a la vista del públic, i en surten unes tires de prosa elàstica, neta i acolorida, aquelles tires de seda de tots colors que fan volar els grans il·lusionistes". Josep Maria de Sagarra "Hi ha tantes coses bones a dir de Trabal! La llibertat amb la qual inventa escenes impossibles, que es barregen amb la realitat, com en les novel·les de Boris Vian o Jean Echenoz… No es cansin mai de rellegir. En un escriptor com Trabal sempre hi trobes coses noves, algunes de les quals s'anticipen de manera prodigiosa al seu temps". Julià Guillamón, La Vanguardia "Hi ha homes que ploren… resulta, a la vegada, una broma colossal i una cosa ben seriosa, el retrat esborronador d'un home que ha malgastat la vida en un desig inassolible i que no ha deixat mai d'enfonsar-se en la seva obssessió. Un drama en tota regla. Això sí, un drama presentat de manera nova, una mica desconcertant. Rellegir Trabal sempre és agradable". Jordi Llavina, El Punt Avui

Novel·les (I)

"Que otros se jacten de las páginas que han escrito; | a mí me enorgullecen las que he leído", deia Borges. I és que els bons llibres ens transformen: un passatge, per breu que sigui, pot despertar la curiositat del lector i encoratjar-lo a llegir una obra que li canviï la vida per sempre més. Vet aquí el poder de la literatura, que no només ens obre horitzons, sinó que també diposita en nosaltres, d'una manera lenta però constant, la clau per entendre la vida. Mogut per aquesta idea, Nuccio Ordine ens convida, a Clàssics per a la vida, a descobrir o recordar alguns dels clàssics de tots els temps, mestres d'innombrables generacions: Plató, Rabelais, Shakespeare, Goethe, Cervantes, Rilke… Ja que, per l'autor, l'ensenyament i l'educació constitueixen una forma de resistència a les lleis omnipresents del mercat, a la mercantilització de les nostres vides, al temible pensament únic. "Pocs llibres sobre la relació entre l'art, la literatura i la història de les idees són tan apassionants i lluminosos com el de Nuccio Ordine". George Steiner, The Times Literary Supplement, "Els llibres més recomanables de l'any". "Un llibre meravellosament inútil". Ignasi Aragay, Ara "Tot un manifest en contra de l'educació com a sistema de manufacturació de ciutadans acrítics. Ordine milita contra la mercantilització de la cultura i contra la burocratització de l'ensenyament, però sobretot contra la degradació dels principis humanistes i il·lustrats que han sostingut la formació dels ciutadans a Europa". Domingo Ródenas, El Periódico "Ordine és un veritable paladí d'una forma de docència atenta i apassionada". Gerard F. Mur, Nuvol "Un llibre per gaudir de la primera a la darrera pàgina". Ramón Moreno, Directe.cat "Nuccio Ordine proposa un acte de resistència: tornar als clàssics per cercar-hi les pistes del passat que ens ajuden a entendre el present". Regió 7

Clàssics per a la vida

L'obra de Francesc Trabal, narrador agosarat i brillant, és d'una modernitat intemporal. Hi va saber copsar, amb una ironia sagaç i un humor sovint absurd i corrosiu, la buidor i la insatisfacció en les relacions humanes dins la societat benestant de principis del segle xx, amb un estil elegant que combina el millor del classicisme i de l'avantguarda. "Novel·les (II)" aplega les seves darreres aventures literàries: "Vals" (1935), guanyadora del premi Crexells en plena Guerra Civil i considerada per molts l'obra mestra de l'escriptor, i "Temperatura" (1947), una ambiciosa novel·la de maduresa escrita a l'exili; amb­dues marcades pel conflicte i, tanmateix, representatives de l'esperit més irreverent i renovador de la literatura contemporània. "Trabal escrivia com un dibuixant de caricatures, amb la línia clara de l'humor". Marina Espasa "Tots els aprenents de novel·lista en català hem llegit i rellegit fins a la nàusea Vals: és l'única novel·la catalana realment ben escrita". Gabriel Ferrater "Llegir Trabal m'ajuda. Practica un català lluminós que t'allunya d'enfaristolar-te, i sap riure-se'n de les coses, des de l'interior de cada drama. Encara n'hem d'aprendre molt". Bernat Dedéu "Trabal ens ha convençut que una novel·la no necessita lectors per a funcionar, però seria pedanteria no donar al públic l'oportunitat de comprovar-ho". Marina Porras, Serra d'Or "Costa tan poc llegir-lo, que llisca i flueix amb tanta suavitat, sense que ni ens n'adonem si tens temps per endevant i ningú no t'interromp, pots llegir cincunta o seixnta pàgines d'un glop sense ésser-n conscient. És un d'aquells rars plaers que cap bon amant de la literatura no s'hauria de permetre el luxe de perdre's. Trabal converteix l'escriptura en un exercici de llibertat". Xavier Serrahima, El Racó de la paraula "Novel·les de maduresa i peces cabdals d'exili i conflicte en l'obra d'un dels autors que millor representen l'esperit irreverent i renovador de la literatura catalana de principis del segle XX". ABC "Fidel a la seva voluntat renovadora, Trabal va plasmar l'experiència i el trasbals de la guerra en què aquestes dues novel·les de gran altura literària". Regió7-Revista "Novel·les escrites amb una aparent i intencionada pressa en què es fa un ús marcat de la paròdia". Serra d'Or "L'obra de Francesc Trabal, narrador agosarat i brillant, és d'una modernitat intemporal". L'Avenç "És una peça clau del catàleg de Quaderns Crema a més de, meravellosa lleugeresa de les obres de Trabal, que segueixen ordenant una de les constel·lacions preferides dels lectors". Serra d'Or "Trabal té una imaginació espectacular i una varietat enorme de registres d'una fluïdesa natural, qualitats que sempre posa al servei d'una escriptura que assumeix el repte d'aconseguir que la claredat no estigui renyida amb la foscor. Llegir Trabal és una de les millors lliçons que pot rebre el lector d'avui". Ponç Puigdevall, El País "Novel·les escrites amb una aparent i intencionada pressa en què es fa un ús marcat de la paròdia. Unes novel·les de molta qualitat i una oportunitat per a molts lectors de redescobrir-les". X.C., Serra d'Or

Novel·les (II)

L'Offred viu a la República de Galaad, un règim totalitari i teocràtic basat en el control del cos femení per part del govern. En un futur no gaire llunyà assolat per una natalitat en declivi, les dones fèrtils com ella només tenen una missió a la vida: garantir la descendència de l'elit dominant. El seu relat descarnat—a estones fred i irònic, d'altres vehement—desvelarà les tenebres d'una societat que es pretén virtuosa i ens demostrarà que ni l'estat més repressor pot contenir el desig de llibertat. Des de la seva publicació el 1985, "El conte de la Serventa" ha esdevingut un veritable clàssic de la literatura en llengua anglesa, i és que aquesta sàtira colpidora del fanatisme religiós i el totalitarisme interpel·la més que mai el nostre present i ens fa considerar la fragilitat dels nostres drets i llibertats més preats. "Una distopia que té el mèrit innegable d'haver-se avançat, i molt, a fets que avui trobaríem tòpics si sorgissin de la ploma d'un escriptor amb fantasia". Marina Espasa, Ara "Es mereix un lloc d'honor en el reduït prestatge reservat per a les obres de la literatura premonitòria que han aconseguit formar part del folklore modern. Un lloc proper, i en absolut inferior, al que ocupen "Un món feliç" i "1984"″. Publisher's Weekly

El conte de la Serventa

Quan en Bekman coneix la Sofia, s'adona de seguida que estan fets l'un per a l'altre: l'afinitat que comparteixen confereix a la seva vida una dimensió idíl·lica, gairebé irreal, com de conte. En Bekman és, a més, escriptor, i tot just ara treballa en la novel·la que l'ha de consagrar, tot i que sembla haver-la deixat de banda, cada cop més lliurat a la nova relació. I és que estimar, amb tots els seus matisos, té el mateix potencial creatiu que l'escriptura, i l'enamorat pot estar temptat, com en Bekman, de conjurar l'ésser estimat, d'esdevenir l'artífex de la seva pròpia felicitat. Pol Beckmann basteix en aquesta novel·la un relat sofisticat i intel·ligent en què realitat i ficció formen un teixit intricat i laberíntic que atraparà el lector des de la primera pàgina.

Novel·la

"Quan l'Enebeli Okwara va enviar la seva filla a conèixer món, no sabia què feia el món a les filles". Les filles, mullers i mares que protagonitzen aquest llibre evocador i irreverent planten cara a situacions extraordinàries: una dona parla amb el fantasma de la seva mare, que s'ha escapat d'una fotografia familiar; una altra, desesperada per tenir fills, se'n fa un amb flocs de cabells; el fantasma de la guerra turmenta tres generacions de dones d'una mateixa família, i, en un futur distòpic, una terapeuta descobreix que té l'habilitat in­creïb­le de fer desaparèixer el dolor, però a un preu molt alt. El que les lliga és la duresa del món on viuen, en què el futur és incert, les oportunitats són escasses i la sort, capritxosa. A estones irònica i distant, d'altres fent gala de la profunditat psicològica dels millors narradors, Arimah explora en aquests relats els lligams que ens uneixen els uns als altres i als espais que habitem més íntimament. "Arimah és una narradora enginyosa, sofisticada i astuta, capaç d'ordir paràboles utòpiques, relats plens de màgia i escenes esglaiadores a la vegada que es mou amb desimboltura entre el distanciament còmic i el realisme psicològic". The New York Times Book Review "Nneka és una escriptora atípica, i aquest és un llibre extraordinàriament madur per ser una "òpera prima". Els contes d'aquesta antologia traspuen un terrible domini del llenguatge, però també una gran creativitat. I molta sensibilitat. Sota la crosta d'unes històries a vegades terribles, l'escriptora anglobiafrenya té la capacitat de retornar al lector la confiança en l'amor. Els contes de "Què vol dir quan un home cau del cel" resulten rodons i el conjunt de l'antologia és una alenada d'aire fresc. Lesley Nneka Arimah serà, sens dubte, una escriptora a seguir". Gustau Nerín, El Nacional La Llança "D'emocions, certament, el llibre n'és ben ple". Vicent Alonso, El Diario "Lesley Nneka Arimah penetra en l'ànima femenina amb un conjunt de relats protagonitzats per dones africanes que pateixen conflictes generacionals, la dialèctica entre modernitat i tradició i la presència de la figura masculina. Fent una mirada íntima a les problemàtiques, l'autora revela els fils invisibles que uneixen les dones davant de la incertesa". Toni Mata i Riu, Regió7

Què vol dir quan un home cau del cel

És l'any 1988 i en fa vint que en Tadek viu a Israel, on va arribar de petit amb la seva mare, obligada a fugir de Polònia a causa d'un marit carismàtic, alcohòlic i vio­lent que suscitava entre els seus fills una barreja esquizofrènica d'admiració i terror. Ara la dona d'en Tadek l'ha abandonat i s'ha endut amb ella el fill que tenen en comú, i la repetició fatídica del destí del seu pare, condemnat a la soledat, el sumeix en una crisi profunda. Obeint un impuls, en Tadek torna a la seva Polònia natal per retrobar el seu progenitor, potser per darrera vegada, i veure'l amb els ulls d'un adult. Decidit a deixar enrere per sempre més tot el que representa el seu pare —ara fràgil i decrèpit, però no menys abusiu—, en Tadek hi emprèn un viatge inesperat en cerca d'una reconcilia­ció incerta que els farà confrontar plegats els fantasmes del passat. Una història honesta i commovedora sobre l'amor filial i la recerca de la identitat, narrada amb sentit de l'humor i tendresa però també amb l'amargor ine­vitable de les ferides profundes infligides a la infantesa. Premi Sapir 2015 "Seriosa, emocionant i cruel. Orlev, sens dubte, és un narrador de primera. Allò que fa de Bandit una novel·la excel·lent, però, és el remolí de contradiccions que arrossega en Tadek, i a nosaltres amb ell". Pere Antoni Pons, Ara "Bandit és una reflexió sobre la dualitat humana, les contradiccions, l'amor, la relació d'estimar i ser estimat. És meravellós". Olga Federico, Els Matins "La novel·la d'Itamar Orlev és una sorpresa gratíssima. Mentre la llegia vaig sentir que havia nascut un escriptor, i em vaig demanar: "Però ¿on has estat tot aquest temps, Itamar? ¿Per què has esperat fins als quaranta?"". Havatzelet Farber, Makor Rishon Weekend Supplement

Bandit

Enmig del paisatge desèrtic de l'interior de Sud-àfrica, una antiga esclava busca recer dins d'un forat en el tronc d'un baobab gegantí. Per primera vegada a la vida, és mestressa del seu temps, del seu cos, dels seus pensaments, i en la solitud del refugi recorda el seu periple vital: com la van capturar quan era petita, la violència que va patir a les mans dels seus amos, les criatures que li van prendre dels braços tan bon punt les va haver deslletat, la dura vida de serventa en una ciutat portuària, el viatge amb el seu darrer propietari, la fugida. El bao­bab, interlocutor imaginari, serà l'únic testimoni del seu relat punyent, una mena d'"alter ego" en l'escorça del qual gravarà les seves reflexions i deixarà constància de les seves vivències. Escrita amb un estil sofisticat i ple de lirisme que J. M. Coetzee va traslladar magistralment de l'original afrikaans a l'anglès, L'expedició al baobab és una faula inoblidable sobre el desarrelament i l'opressió en què ressonen els moments més foscos de la història sud-africana. "Una de les exploracions de l'experiència femenina més imaginatives i poètiques de la literatura contemporània". J.M. Coetzee, Premi Nobel de Literatura "Aquesta petita obra mestra, més que una novel·la, és un monòleg interior que ens il·lustra sobre l'esclavitud, l'opressió, la condició femenina, la identitat, la història del continent africà i la natura mateixa". Publishers Weekly

L'expedició al baobab

Quinze anys després dels fets d'"El conte de la Serventa", el règim teocràtic de la República de Galaad, tot i haver entrat en decadència, s'aferra al poder. Les vides de tres dones radicalment diferents convergeixen en aquest moment crucial; dues han crescut a bandes oposades de la frontera, l'una a Galaad, com a filla d'un Senyor d'alt rang, i l'altra al Canadà, on participa en les manifestacions contra la dictadura i en segueix amb horror les notícies a la televisió. Les veus d'aquestes dues noies, pertanyents a la primera generació que assoleix la majoria d'edat sota el nou ordre, s'entreteixeixen amb una tercera, la d'una còmplice del règim, el poder de la qual es fonamenta en els secrets que ha anat guardant amb el pas del temps. I quan, a la fi, la veritat surti a la llum, totes tres hauran d'acceptar qui són realment i decidir fins on estan disposades a arribar per defensar les seves conviccions. En "Els testaments" Margaret Atwood torna a endinsar-se en l'univers galaadià, que tants lectors ha fascinat al llarg dels anys, per revelar-nos amb sagacitat i perícia narrativa l'entramat profund d'una societat on, malgrat el règim del terror, s'ha encès l'espurna de l'esperança. PREMI MAN BOOKER 2019 "Margaret Atwood en la seva màxima esplendor. Tothom hauria de llegir Els testaments". Los Angeles Times

Els testaments

En Joel viu a les Walden, una comunitat idíl·lica en plena natura que rebutja les noves tecnologies i advoca per una vida ﬁdel als costums d'abans. Amb el propòsit d'acostar-se a l'Alina, una nouvinguda que el té fascinat, comença a enviar-se cartes a si mateix a casa d'ella. Tot va bé fins que l'Alina n'hi lliura una que no ha escrit ell, el contingut de la qual suggereix que el remitent el coneix millor que ningú. A mesura que la relació avança, se succeeixen també els equívocs i les amenaces d'un sabotejador anònim decidit a separar la parella. A poc a poc, i sense adonar-se'n, en Joel es veu atrapat en un inquietant laberint de miralls on el seu reﬂex sembla adquirir vida pròpia mentre ell lluita per agafar les regnes del seu destí. Marta Carnicero Hernanz ordeix magistralment els fils d'aquest relat commovedor sobre la identitat, l'amor i l'angoixa de perdre'ls. "No és exagerat dir que Marta Carnicero utilitza aquells detalls significatius de la vida amb un mestratge poc comú en les lletres peninsulars". Carlos Pardo, "El País"

Coníferes

Erasme de Rotterdam, la primera persona "a adquirir consciència d'europeu, el primer pacifista militant, el defensor més eloqüent de l'ideal humanístic", va ser, gràcies a la seva crítica de la teologia cristiana i de l'Església catòlica, un veritable pioner de la Reforma. Tanmateix, quan catòlics i protestants van provar de guanyar-lo a la seva causa en la disputa religiosa que enfrontava Luter i el papa, el que probablement fou l'intel·lectual més insigne del seu temps va evitar prendre partit en el conflicte que amenaçava d'ensagnar el continent. En aquest assaig extraordinari, publicat originalment el 1934, Stefan Zweig, profundament afligit per la deriva totalitària que havia pres l'Europa del seu temps, relata la vida d'Erasme amb la simpatia d'un esperit afí, d'algú que obvia els cants de sirena dels radicalismes i aixeca la veu en els moments més convulsos precisament per reivindicar el valor de la paraula, la raó i la concòrdia.

Erasme de Rotterdam

Fa anys que els habitants de Kosawa viuen atemorits a causa de la devastació ambiental provocada per una companyia petroliera nord-americana a la seva comunitat ancestral. Els vessaments constants de cru han fet tornar ermes les terres de conreu, l'aigua contaminada ha destruït els ecosistemes naturals de què depenien per alimentar-se i l'absència d'aigua potable ha costat la vida a innombrables criatures. Tanmateix, les eternes promeses de la petroliera de dur a terme operacions de neteja no es tradueixen mai en fets, com tampoc arriben les indemnitzacions pel patrimoni perdut, i el govern del país, encapçalat per un dictador cínic, només serveix els seus propis interessos. Acorralats, els fills i filles de Kosawa decideixen defensar-se, i la lluita, que s'allargarà durant dècades, es cobrarà un preu molt alt. Elegíaca i vibrant, clarivident i fabulosa, «Quan fèiem goig» és un retrat magistral del capitalisme a ultrança, les llargues ombres que el colonialisme i l'esclavitud encara projecten sobre el continent africà i la voluntat d'un poble de sacrificar-ho tot per la llibertat. «Mbue té una energia combativa i literària, una clarividència i una veritat per contar-nos. La trama és apassionant. Una elegia moral i una faula vertadera». Biel Mesquida, «Diario de Mallorca» «Una novel·la amb l'exuberància i la capacitat de fascinació d'una gran faula contemporània, i una heroïna per al nostre temps». Sigrid Nunez «Un relat colpidor sobre la cobdícia, el sentit de comunitat i la perseverança». «Time»

Quan fèiem goig

En Kazu és mort. Nascut a Fukushima el 1933, el mateix any que l'emperador, la seva vida sempre ha estat lligada a la de la família imperial japonesa per un seguit de casualitats, a la vegada que fortament influïda pel decurs de la història contemporània del país. El seu periple vital, però, també ha estat marcat per l'adversitat, i ara és incapaç de trobar la pau, condemnat a rondar pel parc proper a l'estació de Ueno, a Tòquio, amb el tragí de la ciutat, tan incessant com indiferent, com a teló de fons. El seu relat—a estones profundament descarnat, d'altres misteriós i poètic—ens farà partícips de les circumstàncies personals i socials que van contribuir a forjar aquest destí funest, en què moments d'extraordinària bellesa i goig estan sempre a tocar i tanmateix fora del seu abast. Guardonada amb el National Book Award 2020, «Tòquio, estació de Ueno» és una obra magistral sobre l'existència als marges que ens farà enfrontar-nos a les realitats menys amables de la nostra societat. National Book Award 2020 a la millor obra traduïda «Un recordatori obligat de la profunda bretxa social que escindeix el Japó de postguerra». «The Guardian»

Tòquio, estació de Ueno

La Hana viu un doble exili: un d'estrictament geogràfic, lluny de la terra que la va veure néixer i que va haver d'abandonar, i un altre d'íntim, que la manté apartada de la vida que l'envolta per por de prendre mal. Dos mil quilòmetres enllà, en un entorn privilegiat, la Sara, que acaba de fer divuit anys, està ansiosa per ser lliure. Enfrontades a una realitat incòmoda, fruit de decisions del passat que encara reverberen en el present, totes dues faran descobriments tan amargs com inesperats a mesura que escurcen la distància que les separa. A «Matrioixques», Marta Carnicero Hernanz basteix, amb la prosa destil·lada que la caracteritza, un relat punyent i lúcid sobre el trauma, el pes de l'herència històrica i familiar, la sistematització de la violència i la reparació necessària. «El virtuosisme de Marta Carnicero fa que vulguis seguir llegint-la només per gaudir de la manera com construeix les frases, més per aprendre'n que per distreure't: és d'aquesta classe d'autores» Marta Rojals «És fàcil oblidar les xifres, però és impossible oblidar una història com aquesta. Marta Carnicero posa nom, rostre, vida al que anomenem asèpticament "violència contra les dones com a arma de guerra"». Bel Olid «En un moment en què la literatura creu erròniament que la seva funció és ser un exemple moral, Carnicero ens ofereix una novel·la complexa, amb personatges i situacions contradictoris, perquè la violència crida violència, perquè la venjança és, moltes vegades, un desig irrefrenable, perquè la reparació no és mai total i perquè els mals col·laterals són a vegades inevitables». Anna Maria Iglesia, El País «Una novel·la breu però contundent per la diversitat de temes que toca, com ara el trauma, el pes de l'herència històrica i familiar, l'adopció i, sobretot, la sistematització de la violència». Lluís Llort, El Punt Avui

Matrioixques

L'Iris Chase, una dona de vuitanta-dos anys, viu sola i empobrida a Port Ticonderoga, antic feu de la seva família influent caiguda en desgràcia. A la vegada que s'enfronta a la senectut, l'Iris medita sobre la seva vida, en especial sobre les estranyes circumstàncies de la mort de la seva germana, la Laura, poc després de la Segona Guerra Mundial. Estirar el fil del record fa que la frontera entre el passat i el present comenci a desdibuixar-se, traslladant la protagonista—i el lector—als esdeveniments que van constituir el teló de fons de la seva joventut: la Gran Depressió, les dues guerres mundials, els albors dels moviments sindicals i la publicació pòstuma de «L'assassí cec», la controvertida novel·la atribuïda a la Laura que la va convertir en autora de culte. En aquest llibre, guanyador del premi Booker l'any 2000, Margaret Atwood demostra un cop més la seva insòlita perícia narrativa, ordint un relat bell, inquietant i extraordinàriament sofisticat considerat per molts la seva obra mestra. «D'una capacitat narrativa impressionant. Amb L'assassí cec Atwood supera fins i tot El conte de la Serventa i Àlies Grace» «Publisher's Weekly»

L'assassí cec

Partint de la cèlebre meditació de John Donne, Nuccio Ordine amplia la seva «biblioteca ideal» convidant-nos a llegir—i rellegir—més pàgines escollides de la literatura universal. Convençut que una cita brillant pot despertar la curiositat del lector i animar-lo a llegir l'obra de la qual procedeix, Ordine continua la seva defensa dels clàssics, demostrant que la literatura és fonamental per fomentar l'entesa i la compassió entre les persones. En una època marcada per l'individualisme, les terribles desigualtats socials i econòmiques, la por del «foraster», l'antisemitisme i el racisme, aquestes pàgines ens conviden a comprendre que «viure per als altres» és una oportunitat de dotar de sentit les nostre vides. Com «La utilitat de l'inútil» i «Clàssics per a la vida», aquest nou volum és una defensa i un himne de tot allò que, lamentablement, una part de la societat acostuma a menysprear perquè no reporta profit material. «Ordine milita contra la mercantilització de la cultura i contra la burocratització de l'ensenyament, però sobretot contra la degradació dels principis humanistes i il·lustrats que han sostingut la formació dels ciutadans a Europa». Domingo Ródenas, El Periódico «En Els homes no són illes Nuccio Ordine desenvolupa i actualitza els encertats arguments de l'exitós assaig La utilitat de l'inútil posant especial èmfasi a la necessitat de ser més solidaris i resistir al dogma». Andrés Seoane, La Lectura (El Mundo) «Ordine connecta amb el present una cinquantena de joies literàries, des de la Metafísica d'Aristòtil a Les ones, de Virginia Woolf, passant per El rei Lear de Shakespeare, Montaigne i Emily Dickinson». Jordi Nopca, Ara «Una selecció de fragments de clàssics –Plutarc, Sèneca, Shakespeare, Ariosto, Ibsen, Camus– que desmantellen els supremacismes i fan vibrar el costat lluminós de la vida». Núria Navarro, El Periódico «Nuccio Ordine recupera el prestigi de la literatura clàssica per no perdre la memòria i afrontar el present amb coneixement». Joan Carles Martí, Abril (El Periódico) «Un deliciós assaig traduït al català per Jordi Bayod, on aflora d'una banda una erudició exquisida i, per una altra, un sentiment de compassió extraordinari que combrega amb una qualitat universal que semblem haver perdut de vista: la comprensió». Eric Gras, El Periódico Mediterráneo

Els homes no són illes

Corre l'any 1911 quan la Keile, una prostituta jueva, coneix l'amor de la seva vida, en Iarme, un expresidiari. La jove parella somia fugir de la misèria del gueto de Varsòvia, on viuen sota l'amenaça constant dels pogroms, així que quan en Max, un antic conegut, els ofereix de participar en els seus negocis lucratius a Amèrica del Sud, no ho dubten ni un moment. Però en Max també se sent atret per en Iarme, i sorgeix un funest triangle amorós que turmentarà la Keile tant als carrers foscos del gueto com a les avingudes d'una gran ciutat nord-americana. En aquesta novel·la brillant, inèdita en català, Singer retrata, amb la mestria de Dickens o Dostoievski, els baixos fons de la comunitat jueva, poblant-los del ric elenc de personatges singulars amb els quals crea un fresc vívid de tota una societat i una època. «Un autor que va saber traslladar el batec exacte i complex de l'ésser humà i deixar testimoni d'un món exterminat per l'odi sense recórrer a la malenconia de saldo». J. C. Iglesias, El Periódico «No hi ha llibre de Singer que no mostri la qualitat d'un contador d'històries, d'un mestre de la creació de personatges i de la suggerent complexitat que resideix en el cor humà». José María Guelbenzu, Babelia

Keile la Pèl-roja

Quan tropes hostils envaeixen la ciutat veïna, el Paixa, un jove professor de llengua, decideix anar a buscar el seu nebot de tretze anys a l'internat on estudia, ara en plena zona de guerra. La missió els posarà tots dos a prova: per tornar a casa, hauran d'aventurar-se en cruents camps de batalla, travessar fronteres movedisses i forjar aliances incertes enmig d'un paisatge urbà apocalíptic. Aquesta lluita desesperada contra la por i la destrucció no només estrenyerà el vincle que els uneix, sinó que ajudarà el Paixa a adonar-se a qui deu veritable lleialtat. En aquest llibre, Serhíi Jadan basteix un relat tan agut com descarnat de la violència bèl·lica i les ferides irreparables que causa a la població civil, i es consagra com el gran cronista del conflicte ucraïnès. «La novel·la de Jadan flueix en català amb una prosa cantelluda i molt plàstica. És una prosa que capta bé el caos i el terror bèl·lics (una ciutat assetjada, bombardeigs, destrucció, morts, gana), que narra amb energia tres dies crucials en la vida dels protagonistes i que sap explicar amb aflicció i expressivitat la lliçó bàsica i repetida de totes les obres bèl·liques valuoses: que cada guerra és diferent i totes les guerres són la mateixa». Pere Antoni Pons, ARA

L'internat

Un documentalista ha consagrat anys de la seva vida a bastir a casa un arxiu immens on posar ordre al seu món. Un dels arxivadors que guarda amb zel està dedicat a la Franziska—àlies Fabienne, una cantant famosa—i fa ni més ni menys que dos quilos, el pes d'un amor que no llangueix. Quan, finalment, el narrador es decideix a reprendre el contacte amb ella després de dècades de distanciament, posa en perill la seva existència, dissortada però pacífica, de demiürg modern: ¿podrà conservar intacte l'amor que sent per la Franziska, resguardar-lo del pas del temps com els expedients de l'arxiu? Peter Stamm busca resposta a aquesta i a d'altres preguntes inescrutables ordint una singular història d'amor que desbarata, amb sentit de l'humor i tendresa, els codis de la novel·la sentimental. «Una novel·la commovedora i enginyosa d'un dels escriptors europeus més fascinants». The New York Times Book Review

L'arxiu dels sentiments

Les tres novel·les aplegades en aquest volum tenen més coses en comú que el fet d'haver estat escrites amb màquina d'escriure en una època sense mòbil ni internet. També són fruit del furor d'un escriptor a les portes de la plenitud. Així són les novel·les: possessives, geloses, egocèntriques, i tanmateix, com Pàmies afirma al pròleg, «una part important en el domini, eternament inacabat, de l'ofici». Vet aquí que «La primera pedra» (1990), «L'instint» (1992) i «Sentimental» (1995)—que exploren, respectivament, les condicions i les conseqüències de la suplència, de la foscor elèctrica i vital i de la maduresa—es passen el testimoni amb naturalitat, com unes germanes ben avingudes, singulars i alhora dotades d'una mateixa mirada lúcida i tendra, capaç de fer d'una història aparentment senzilla el punt de partida d'un relat tan brillant com distintiu de l'autor. «Entrem en una novel·la de Sergi Pàmies, i ja ens va bé no aparèixer mai més enlloc, com si carregar les nostres misèries fos carregar amb un pes lleuger sense gaire passió. Certament, eren tres novel·les de terror i opressió divertidíssimes per l'obra i la gràcia d'un estil que recorda un glop d'orxata un migdia de calor extrema a l'Albufera, que comences a beure-te'l i no pares fins que el got queda buit». Ponç Puigdevall, Quadern El País «El temps d'una nit o d'una novel·la, Sergi Pàmies ausculta el món amb el toc just». Michèle Gazier, Télérama

Tres novel·les analògiques

És l'any 1851, i la Grace Marks compleix condemna al penal de Kingston per l'assassinat d'en Thomas Kinnear i la Nancy Montgomery, l'amo i la governanta de la casa on servia. Detinguda als setze anys, en fa vuit que és objecte dels judicis discordants de l'opinió pública, propensa a veure-la ara com una santa, ara com un botxí. Cada setmana s'entrevista amb el doctor Jordan, un jove psicòleg a qui ha contractat un grup de feligresos convençuts de la innocència de la Grace, per tal d'esclarir els fets i, així, aconseguir l'indult per a la reclusa. Mentre l'ajuda a recuperar la memòria, en Jordan no pot evitar quedar fascinat per la jove, rere la candidesa de la qual s'intueix una personalitat complexa i enigmàtica. Basada en la vida d'un dels personatges més populars de la crònica negra del Canadà, "Àlies Grace" és el retrat captivador d'algú doblement víctima de la societat—en tant que dona i de classe treballadora—en què Margaret Atwood denuncia les grans contradiccions d'un món incapaç d'acceptar l'altre. "Brillant […] La prosa d'Atwood és penetrant, tan intimista que sembla escrita a flor de pell". Hilary Mantel, Literary Review "No m'havia captivat mai tant un llibre […] Àlies Grace és, sens dubte, la novel·la elevada a la màxima expressió". Julie Myerson, Independent on Sunday "Amb la prosa elegant que la caracteritza i la combinació de diverses tècniques narratives, Margaret Atwood no només crea una història extremadament inquietant d'assassinat i obsessió, sinó també un retrat fascinant sobre la vida de les dones en una altra època". Kirkus "Com va ocórrer amb la tenebrosa història d'El conte de la serventa, es tornen a posar sobre la palestra les xacres que les dones porten arrossegant sobre elles des de temps immemorials i contra les quals la protagonista d'Àlies Grace es rebel·la a la seva manera". Natalia Marcos, El País "No costa gaire entendre la tria d'Atwood. La funció de la serventa és ser útil i passar desapercebuda. És algú gairebé invisible a la societat, i també als llibres. Àlies Grace ens fa pensar en la flagrant absència de protagonistes femenines pobres a la literatura". Time Out "Atwood proporciona els elements per a una bona lectura: suspens, misteri, emoció i un entorn històric totalment elaborat". St. Louis Post-Dispatch "Una novel·la impressionant i seductora, amb el poder d'involucrar-nos". Houston Chronicle

Biblioteca Mínima

Over ons

Volg ons

Hulp en contact

Informatie

BookBeat

Download BookBeat