BookBeat lets you enjoy over 1 million audiobooks and e-books on your mobile or tablet. Try for free!

BookBeat - Audiobooks and e-books directly in the mobile. Try for free!

Unless you're out on an adventure, it's better to sign up at the website of {country}.

{SerieName} - Book series - BookBeat

Viure per viure recoge los artículos publicados por Joan Fuster en El País, de 1979 a 1986. Durante unos años el escritor, que no había rehuido una implicación activa, había seguido atentamente el proceso de cambio político hasta que, a partir de un momento determinado, se sintió decepcionado, defraudado con el rumbo que había alcanzado la Transición. Pensaba que se podían hacer más cosas, que se podía ir más allá, y su intervención, su crítica política, se desplegó en forma de columnas militantes y corrosivas en la prensa más comprometida. Los artículos de El País, aunque incisivos, son de otra dimensión. Escritos más reposados, más literarios, en el tema y en el tratamiento, aunque simultáneos con los papeles más combativos. Sin menospreciar las otras contribuciones, de tipo político o erudito, nos recuperan al mejor Fuster: el de una obra ensayística más ambiciosa y exigente, el del Diccionari per a ociosos, L'home, mesura de totes les coses y Examen de consciència, tres libros justamente que tienen su origen en papeles publicados previamente en la prensa diaria. En este sentido, Viure per viure no deja de ser una continuación -por el contenido y por la intención- de aquellos libros formados a partir de una recopilación de artículos. Sin pretenderlo, sin habérselo propuesto nunca el autor, estos textos constituyen un libro, un conjunto tan orgánico y estimable como muchos otros de Joan Fuster.

Assaig

Viure per viure

El Quocient dIntel·ligència (QI), determina el nostre destí? En aquest fascinant i persuasiu llibre, Daniel Goleman defensa que la nostra visió de la intel·ligència humana és estreta, atès que defuig un ampli ventall de capacitats essencials per a la vida. Defuig allò que ell anomena intel·ligència emocional. Recolzant-se en la més moderna investigació sobre el cervell i la conducta, l'autor explica per quina raó persones amb un quocient intel·lectual alt fracassen en les seves empreses vitals, mentre que daltres, amb un QI més modest, triomfen clarament. La intel·ligència emocional és una manera dinteractuar amb el món que té molt en compte els sentiments i engloba habilitats com ara el control dels impulsos, l'autoconsciència, la motivació, lentusiasme, la perseverança, lempatia, lagilitat mental, etcètera. Aquestes habilitats configuren trets de caràcter com lautodisciplina, la compassió o laltruisme, que són indispensables per a una bona i creativa adaptació social. El dèficit dintel·ligència emocional repercuteix en mil aspectes de la vida quotidiana, des de problemes matrimonials fins a trastorns de salut. (L'angoixa crònica, per exemple, constitueix un factor de risc tan rellevant com el fet de fumar un cigarret darrere laltre). La negligència de la intel·ligència emocional pot arruïnar moltes carreres i, en el cas de nens i adolescents, pot dur a la depressió, els trastorns alimentaris, lagressivitat i la delinqüència. Ara bé, tots podem fomentar i enfortir la nostra intel·ligència emocional, i lautor ens proporciona una àmplia i detallada guia per aconseguir-ho. Basant-se en la manera com els nens aprenen a modelar els seus circuits cerebrals, Goleman ens ensenya també un programa pedagògic per al desenvolupament integral de lésser humà. El futur no està escrit enlloc: la intel·ligència emocional no és un paràmetre fixat des del moment del naixement: cal desenvolupar-la, tenir-ne cura, fomentar-la.

Intel·ligència emocional

La història del segle XX es presenta com la història del «descrèdit de la modernitat». Si l'«edat de la Raó» convé com un títol global per a encunyar el segle XVIII, sens dubte, el «descrèdit de la modernitat» pot definir la característica cultural d'un segle com el que acaba, l'obsessió filosoficointel·lectual del qual ha sigut l'abast i els límits de la modernitat, les seues paradoxes.  La reflexió sobre el que som, sobre el que significa la nostra cultura, la nostra societat, ha sigut un quefer característic de la raó occidental. Prendre consciència de si és un tret definidor del que som. Quan es produeixen situacions crítiques dels paradigmes i de punts de referència, la reflexió en dóna compte com d'una crisi dels seus propis pressupòsits, com un qüestionament de si mateixa. Aquesta és una situació característica del moment actual, i no única en la història de la societat i la cultura occidentals. Més aviat al contrari: és recurrent i podria quedar definida com el «descrèdit de la modernitat».

El descrèdit de la modernitat

Michel Foucault ha sido considerado un nihilista, un neoanarquista, un antiilustrado, un neoconservador y, en definitiva, un peligroso irracionalista, desde las posiciones canónicas del racionalismo y la modernidad. La tesis que aquí se mantiene es justamente la contraria. Es cierto que Foucault no sólo ataca a aquello irracional de  la sociedad moderna, sino que ataca y desenmascara precisamente la parte que muchos quieren salvar: el componente racional y humanitarista, y de aquí las impugnaciones en nombre de la racionalidad. La lectura que se propone en estas páginas ?oblicua, lateral, a partir del Foucault disperso- permite, en cambio, leer su obra como una aportación muy personal al proyecto moderno e ilustrado, atenta a los mecanismos profundos, y a menudo olvidados, de dominación. Crítica radical y defensa de la Ilustración no son una dualidad opuesta, sino todo lo contrario, son una dualidad complementaria y necesaria. En Foucault la crítica radical y consistente a la razón se convierte en realidad en una versión sui generis de la teoría crítica, se convierte en una forma radical de modernidad.

Foucault: un il·lustrat radical?

«Identitat» és un concepte elusiu però central i omnipresent en tota mena de discursos sobre l'existència social i individual. Es parla d'identitat nacional, cultural, de grup, personal, col·lectiva, de la identitat d'un país, d'una ciutat, d'Europa, de la identitat corporativa... Fins i tot, de vegades, es fa l'elogi d'una mena de no identitat, que no deixa de ser una altra forma d'identitat. Però, sobretot, poques vegades s'aclareix el contingut precís del terme. En aquest llibre en forma de diàleg amb el periodista italià Benedetto Vecchi (director de Il Manifesto), el sociòleg Zygmunt Bauman explora el contingut i les transformacions d'aquesta noció al món modern, en un context de grans canvis 'relacionats amb el que en diu la modernitat líquida' en què les identitats esdevenen cada vegada més precàries i provisionals, sense deixar però de tenir una enorme significació, com a font de lligams necessaris i també com a espai de conflicte. La identitat, tot i el seu caràcter vague i ambivalent, esdevé un concepte clau per a entendre l'evolució de la vida social i personal en l'època contemporània, de creixent inseguretat i disgregació de vincles de sentit.

Identitat, (2a ed.)

Per què anem als cementeris? Queden encara llibreters? Per què se'ns vol classificar sempre com a membres d'un grup? Per què se'ns neguen drets culturals bàsics? Qüestions com aquestes i d'altres més abstractes, com ara per què ens fa por pensar o per què ja no som capaços de posar noms a les coses noves i ens limitem a emprar descripcions (telèfon mòbil) o sigles i prou (USB, GPS), constitueixen per a l'autor esperons per posar-se a escriure, en aquest cas en forma de textos breus, incisius, irònics. Uns textos que volen ser alhora entretinguts i entenedors i donar motiu per a la reflexió, intents de mostrar el caràcter de la nostra època. Des de la pròpia experiència, aquestes «càpsules de pensament» aborden situacions i personatges que el lector pot reconèixer fàcilment. Un assaig que vol il·luminar aspectes no sempre suficientment considerats i, per això, sovint sorprenents.

Idees i paraules

La rellevància de Joan F. Mira dins el món de la literatura i la cultura catalanes es fonamenta en una raó òbvia i evident: l'envergadura de la seua obra literària i intel·lectual, la massa de feina 'molt àmplia i sòlida' que ha fet durant quaranta anys. Tanmateix, potser el que més el singularitza és la seua condició d'escriptor i pensador tot terreny, que se sap moure, sense contradicció, entre els extrems del compromís ideològic i de l'erudició solitària, i el qual és capaç de sentir-se igualment còmode tant si fa un discurs en un míting polític com si remena, furga i investiga entre les lleixes de la biblioteca del Vaticà. Al llarg de sis dies de conversa, el periodista i escriptor Pere Antoni Pons aconsegueix un retrat fresc i acolorit, exhaustiu i apassionant de Joan F. Mira, el seu món i la seua època, explicat per ell mateix.

La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan F. Mira

Aquest llibre recull un conjunt ampli d'articles i textos publicats per Vicent Soler -generalment a la premsa- al llarg dels darrers catorze anys, en els quals la societat valenciana ha viscut un període peculiar d'expansió econòmica amb data de caducitat, de grans projectes avui en crisi, d'hegemonia de la dreta, de convulsions judicials derivades de la corrupció i d'ajornament sistemàtic de la solució dels problemes reals. Vicent Soler aporta les seues reflexions i anàlisis sobre el país, l'economia, la política, l'Arc Mediterrani o l'Espanya plural, a partir d'un compromís valencianista i progressista sense defallença, marcat per la defensa del civisme, la raó i l'actitud constructiva. Aquestes pàgines recullen les motivacions més imperioses de l'autor, el desig de divulgar el seu pensament i l'esperança que servirà per a fer progressar el seu país.

L'ofici de raonar

El compromís cívic del filòsof, és a dir, el compromís cívic de qualsevol de nosaltres; l'abandó d'allò sagrat sense renunciar al misteri de l'existència del món; les experiències de la mort al voltant de situacions límit com la pena de mort, el suïcidi o l'eutanàsia, tot tenint present que la vida no és quelcom sagrat; els drets dels animals com una extensió dels drets que els humans ens atorguem a nosaltres mateixos; la qüestió de la nostra identitat com a persones; els problemes de les identitats sexuals a l'hora de formar una família, són els «assumptes pendents», és a dir, els problemes oberts tractats en aquest llibre. La reflexió que susciten apunta a una comprensió més pertinent de la condició humana, que destaca la responsabilitat individual, basada en el raonament informat, com a element clau, en la mesura que l'ésser humà s'enfronta a un ventall de possibilitats i ha de triar.

Assumptes pendents

M'agrada llegir apassionadament i que la meva lectura no quedi capturada per una pedagogia, per unes regles, per unes normes morals, polítiques, jurídiques o religioses. M'agrada llegir infidelment, caminar del text al quadern, de l'ortodòxia a l'heterodòxia, de la repetició a la interpretació, del significat al sentit. Per mi, llegir és un ofici i un ritual.» El filòsof Joan-Carles Mèlich aplega en aquest llibre un total de 262 «fragments filosòfics» procedents dels seus quaderns de notes. Es tracta d'una reflexió sobre la lectura, l'escriptura, la distinció entre moral i ètica, el sentit, Déu, l'infern, la compassió, la intimitat, la finitud, el desig, el perdó, les víctimes, la mort..., en un gènere que defuig les categories i opta per les escenes, les imatges, les metàfores. Mèlich ens ofereix, en definitiva, «un pensament fragmentari, obert, no sistemàtic, contrari a la lògica metafísica.

La lectura com a pregària

Escriure la ciutat i viatjar pel món són els eixos que permeten explorar les relacions entre literatura i espai. Lluny dels plantejaments tradicionals, la proposta de «llegir la ciutat» ens apropa a enfocaments teòrics tan estimulants com els de Roland Barthes, Michel de Certeau o Walter Benjamin. La visió literària de la ciutat i la ciutat com a matèria primera de la literatura conformen un continuum en l'experiència cultural dels nostres dies. En aquestes pàgines s'hi aprofundeix a partir de l'obra de Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Luis Goytisolo o Eduardo Mendoza, entre molts altres, sovint amb la ciutat de Barcelona com a referent. Finalment, el viatge, en totes les seues variants, inclosos l'exili, el viatge polític o l'experiència dels «no-llocs», és objecte d'una consideració plena de matisos, arriscada i sorprenent.

La invenció de l'espai

De los asuntos que nos importan tenemos una vista meramente parcial, es decir, incompleta e interesada. Quizás una manera de completar nuestra visión es contrastar y compartir perspectivas particulares. Examinarlas unos y otros, para averiguar qué nos acerca y que nos separa, qué habíamos visto ya nosotros y que nos aporta otra perspectiva. Este libro es una compilación de visiones parciales y provisionales, probaturas de acercamiento, a algunos de los temas que nos importan. Son ensayos breves sobre cuestiones cotidianas, o no tan cotidianas, que nos hacen pensar, que nos interrogan y nos sorprenden, que nos cuestionan: la identidad y el paso del tiempo, la lengua y la visión del mundo, la concepción que tenemos de nosotros mismos y el autoengaño, y otras muchas cosas, que son examinadas en cincuenta y tres cápsulas en las cuales se mira la vida con gafas de cerca.

Vista parcial

En aquestes pàgines es descabdellen les preocupacions d'un ciutadà compromès envers la política, alhora que se'n subratlla la importància com a eina de govern de les societats i de contenció dels poders fora de control democràtic (com l'econòmic, el militar o el religiós). L'excessiu pes d'aquests poders escurça l'espai de la política, al mateix temps que la destrucció planificada de l'Estat del Benestar ofega les esperances d'una societat decent. Una bona part d'aquest llibre s'inspira en experiències valencianes, però no és un altre llibre sobre el País Valencià.

La desconnexió valenciana

«Només m'interessa una vida finita, inquietant i contingent, sense veritats absolutes, sagrades o incondicionals. Un escenari en constant formació, transformació i deformació. Una vida creadora d'un mosaic en què les peces no encaixen, sense centre ni síntesi.» En aquest segon lliurament dels seus Fragments filosòfics, el filòsof i escriptor Joan-Carles Mèlich reflexiona a fons sobre la condició contingent, incerta i finita de l'ésser humà a partir del que anomena una filosofia literària: una filosofia que recorre més a les imatges i figures de la ficció que als conceptes i categories de la metafísica. Es tracta d'un pensament del singular, el temps, les situacions i les relacions. I és que parlar de la prosa vol dir —segons Milan Kundera— parlar del caràcter concret, quotidià, corporal, de la vida.

La prosa de la vida

Recull d'assaigs sobre temes diversos relacionats amb la cultura contemporània en el sentit més general, amb un fons que remet al perfil d'arquetips presents en la nostra societat en les darreres dècades. Hi destaca l'individu narcisista i hedonista, marca de l'individualisme de factura més recent analitzat per Sennett i Lipovestky. L'aproximació a una sensibilitat postmoderna definida per la inestabilitat psicològica i afectiva, per l'esborrament de referents sòlids, és el rerefons d'una bona part de les incursions: el cinema d'Isabel Coixet, les novel·les de Francesc Bodí o Josep Lozano, l'obra de Michel Houellebecq, la poesia de Joan Margarit o la mirada crítica sobre la creació de John Berger. Tot plegat, sota la inspiració de Walter Benjamin, de qui l'autor reivindica la manera d'observar la diversitat de manifestacions culturals i l'atenció a la paraula i la imatge.

Constel·lacions postmodernes

Galardonado con el Premi d'Assaig «Càtedra Blasco», el punto de partida de este libro es una reflexión sobre la relación entre la escritura (el relato, el ensayo autobiográfico) y su entorno físico. Desde esta conciencia del espacio, que implica consideraciones también sobre el paisaje y el desplazamiento -viaje, migración, exilio, la mirada del 'flâneur', se muestra como la posibilidad de escribir un relato autobiográfico es transformada por la intensificación de la relación con un entorno concreto, con los lugares. Desde este prisma altamente revelador y original, se analizan aspectos de la obra de autores como Patrick Modiano, Josep Pla, Marcel Proust, Xavier de Maistre, Goethe, Walter Benjamin, Joseph Brodsky o W.G. Sebald. Un viaje a la encrucijada entre paisaje y literatura, entre autobiografía e historia, a las fuentes de donde mana la memoria moral de los espacios

El far de Løndstrup

Guardonat amb el Premi Joan Coromines 2014 d'Investigació Històrica i Filològica, Viadel presenta un recorregut vibrant, d'excitada indignació intel·lectual, pel discurs de l'anticatalanisme espanyol. La negativa a assumir el caràcter pluricultural, plurilingüístic i plurinacional de l'Estat espanyol amb totes les conseqüències obeeix a raons profundes i té una llarga història. Ací s'expliquen les claus d'una actitud excloent que tendeix a la depuració, és a dir, a la pretensió de mantenir una hegemonia política mitjançant la marginació dels desafectes, discrepants, dissidents o, simplement, dels «altres». Si el cas valencià ha estat paradigmàtic, i ha tingut conseqüències devastadores per a la substància civil de la societat valenciana, l'anticatalanisme té efectes també profundament desestabilitzadors i insidiosos, en primer terme per a Catalunya, que afecten greument la convivència hispànica i la possibilitat d'un encaixament respectuós.

La gran depuració

Aquest recull de notes del dietari de Vicent Alonso que ara es publica és la continuació natural de 'Trajecte circular'. En rigor, els dietaris deixen de ser-ho quan són publicats. Així, al primer pot haver-hi una sèrie de pautes artificials que l'autor ha introduït i que s'allunyen del propòsit d'imitar els criteris naturals d'escriptura, mentre que 'Sobre una neu invisible' s'apropa més a la naturalitat, tot i que conté alguns fragments en què se n'allunya deliberadament. Tal i com assenyala Alonso "des que escric els meus quaderns m'han servit com a guia i també com a refugi on construir i protegir els meus dubtes. Sempre hi he cregut i no tinc ni una sola raó per desconfiar-ne. Una qüestió ben diferent és si els resultats que en mi ha assolit serviran també als lectors possibles. Sincerament, hi confie i per això els publique."

Sobre una neu invisible

L'aventura vital i el llegat literari de Joan Estelrich (Felanitx, 1896-París, 1958) exerceix una sobtada fascinació, sobretot arran de la publicació l'any 2012 dels dietaris, a cura de Manuel Jorba. Emergia en aquelles pàgines la marcada complexitat moral d'una personalitat que havia restat a l'ombra. La trajectòria d'Estelrich suscita un interès creixent, perquè permet entendre certes claus d'un passat que, en part, és encara present. Escriptor, polític i organitzador de la cultura, dietarista, activista de la cultura catalana a Mallorca, es tracta d'un personatge amb clarobscurs, exuberant, contradictori, testimoni privilegiat i protagonista d'una època convulsa. Aquest volum recull la totalitat de les aportacions, reelaborades per a l'edició, a la jornada d'estudi entorn de Joan Estelrich organitzada el mes d'abril de 2014 per la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona.

El món d'ahir de Joan Estelrich

"La resistència íntima" és una reflexió atenta i profunda sobre la condició humana. L'autor ens mostra com la vertadera cura d'un mateix ofereix escalfor als que són a la vora, protegint-los i fent-los de guia en el camí. "Hem de considerar "resistència íntima" com el nom d'una "experiència", pròpia de la comarca de la "proximitat"; comarca que no és visita d'un dia, sinó estança habitual. Avui, romandre en aquesta comarca no és planer. La proximitat no es mesura en metres, ni en centímetres. El seu oposat no és la llunyania, ans més aviat la monocromia ubiqua del món tecnificat. Hem vist com la quotidianitat i el gest de la casa són modalitats importantíssimes de l'experiència de la proximitat". "Contra la immediatesa compulsiva, contra la hiperconnectivitat, contra la permanent exposició pública i contra la dispersió, Esquirol proposa la pausa, el parlar franc, la proximitat, la diferència, la reflexió, reinventar la mirada, tornar a pensar". Josep Massot, La Vanguardia "Josep Maria Esquirol s'explica meravellosament bé i ens fa molta falta". Mònica Terribas, El Matí de Catalunya Ràdio "És un dels pocs llibres de filosofia amb cara i ulls que s'han publicat en català en els últims anys i que, sens dubte, n'és un dels millors". Enric Sòria, El País "Esquirol reivindica el llenguatge quotidià i les paraules entenedores per fer pensament de fons". Carles Capdevila, Ara "Una proposta constructiva, basada en la intimitat, el refugi i el replegament, sense oblidar la reivindicació de la memòria i la imaginació" Jordi Nopca, Ara "La proposta d'Esquirol consisteix a reprendre el sentit en la proximitat, en la quotidianitat com a element per donar sentit a aquest buit insuportable". Albert Sáez, El Periódico "Lluminós assaig per combatre la disgregació del jo i per no cedir a l'imperi de l'actualitat". Jordi Llavina, La Vanguardia "Entre Derrida i Lévinas, Nietzsche, Hanna Arendt o Jan Patocka, fa tot un elogi del tornar a casa i de la quotidianitat que atrapa". Xavier Graset, El Punt Avui "Són menys de dues-centes pàgines que fan la funció de purgant, tonificant i bàlsam. Escriptura ingràvida i gràvida alhora, sobre el pedrís del desconcert contemporani". Francesc-Marc Álvaro, La Vanguardia "És un llibre que resistirà el pas del temps i goso dir que les seves reflexions seran un referent per a generacions futures". Lluís Foix, El Punt Avui "Esquirol no moralitza, no es pregunta per l'espai que ocupa l'home al món, ni tan sols pel sentit de l'existència. Ell constata que hi ha caos i dolor als marges del dia a dia, i presenta una filosofia de conviure-hi. Mirar de fit a fit el que ens xucla, ens fa mal o pànic: l'única manera de reforçar la fragilitat constitutiva de l'home en aquest heroisme que ja és resistir". Anna Punsoda, El País (Quadern) "L'obra es llegeix amb vertadera fruïció, i, com qualsevol lectura estimulant de debò, ens fa buscar, en la nostra biblioteca, altres llibres, poemes, fragments que podrien ser una feliç continuació de les seves idees". Jordi Llavina, El Punt Avui "L'habilitat de l'autor rau a definir el context d'aquesta resistència. I a fer-ho no pas des d'un plantejament abstracte sinó retratant, amb els ingredients propis de la filosofia però sense dogmatismes, l'època que ens ha tocat viure en aquesta part opulent i privilegiada del planeta". Sergi Pàmies, La Vanguardia "Hi ha pocs llibres que s'ocupin de la vida quotidiana en profunditat com ho fa La resistència íntima, i que signifiquin alhora àmbit i condició per pensar". Joaquim Armengol, Ara "Un elogi de la quotidianitat, la senzillesa i la vida, com una forma de no transigir amb el dogmatisme de l'actualitat, com un acte de renúncia i despreniment". Robert Juan-Cantavella, El Mundo (Tendències)

La resistència íntima

A partir d'una conversa amb Jordi Llavina en la qual s'invocava la proximitat del centenari de Joan Vinyoli (1914-2014), Josep Piera va iniciar una prolongada indagació sobre la seua relació amb el poeta: la correspondencia, els llibres de Vinyoli i els fragments d'una conversa intermitent que van mantenir entre 1978 i 1981. Llavors Vinyoli tenia una seixantena llarga d'anys. Piera ara havia arribat a una edat semblant, la de la maduresa definitiva. La indagació s'estén al cicle vital complet de Vinyoli: l'obra, la relació amb la crítica i el reconeixement literari del seu temps. A contrallum apareix l'evolució poètica i humana de Piera, la seua manera de llegir i interpretar Vinyoli i, al capdavall, del conjunt de la poesia catalana de les darreres dècades. Es tracta d'un exercici de comprensió «de poeta a poeta» d'una profunditat i sensibilitat extraordinàries.

Mai no és tard

De manera subtil i colpidora, aquest assaig tracta dels "infinitius essencials" de l'ésser humà: viure, pensar i estimar. I constitueix, sens dubte, una valuosa aportació filosòfica, que s'articula a partir del concepte de "replec del sentir". L'estil singular de l'autor va calant de mica en mica, com la pluja menuda, tot proposant-nos un itinerari molt revelador, amb trams relatius a la commoció, el desig, la creació, l'amistat, la revolució i l'agraïment. I anticipant-nos, ja de bell començament, allò que és més nuclear: "Aquí, als afores, la gènesi i la degeneració, la vida i la mort, l'humà i l'inhumà―car només l'humà pot ser inhumà―, la proximitat i la indiferència. Aquí, als afores, el mal és molt profund, però la bondat encara ho és més. Aquí, als afores, res té més sentit que l'empara i la generositat. Aquí, als afores, no només vivim, sinó que som capaços de vida". De l'autor de La resistència íntima Premio Nacional de Ensayo 2016 Premi Ciutat de Barcelona d'assaig 2015 "Esquirol reivindica el llenguatge quotidià i les paraules entenedores per fer pensament de fons". Carles Capdevila, Ara "Esquirol proposa la pausa, el parlar franc, la proximitat, la diferència, la reflexió, reinventar la mirada, tornar a pensar". Josep Massot, La Vanguardia

La penúltima bondat

La memòria involuntària, que Marcel Proust va fer famosa gràcies al conegut episodi de la magdalena, és un fenomen psicològic que ha tingut una repercussió especial en la cultura del segle XX. Aquest llibre n'estudia la presència en la literatura, la pintura o el cinema, i en fa un seguiment cronològic basat en textos de diverses literatures europees. Contraposa la memòria involuntària a d'altres fenòmens psicològics com la rêverie (o somieig) o el 'déja vu', i en situar-los en el context de la literatura occidental, es fa entenedor que tots ells provenen d'una tradició que ha intentat donar compte d'alguns aspectes no sempre ben compresos de la naturalesa humana. Un exercici de literatura comparada, associat a la memòria en la història de la literatura, de Goethe a Rousseau, de Leopardi a Nietzsche, de Maragall a Joyce, de Proust a Walter Benjamin i Mercè Rodoreda.

Caminar per la vida vella

Preguntes aparentment senzilles, com ara ¿què et passa?, ¿com et dius? o ¿d'on véns?, ens van acostant de mica en mica al centre més profund de la nostra ànima, allí on es descobreix la ferida originada per les quatre infinituds essencials: vida, mort, tu i món. No serem mai "massa" humans: si cap horitzó té sentit és el d'arribar a ser "més" humans. No es tracta, doncs, d'anar més enllà de l'humà, com va voler Nietzsche, sinó d'intensificar i d'aprofundir en el que és més humà. Josep Maria Esquirol ens ensenya com d'aquest solc en l'ésser humà n'emergeix l'acció més beneficiosa, que ens orienta i ens enforteix perquè sap ajuntar sense confondre la gravetat i la lleugeresa, el dia i la nit, el cel i la terra, el present i l'esperança… "Humà, més humà" és un assaig veritablement filosòfic, escrit amb un llenguatge tan entenedor i precís com evocador. "Contra la immediatesa compulsiva, contra la hiperconnectivitat, contra la permanent exposició pública i contra la dispersió, Esquirol proposa la pausa, el parlar franc, la proximitat, la diferència, la reflexió, reinventar la mirada, tornar a pensar". Josep Massot, La Vanguardia "Josep Maria Esquirol s'explica meravellosament bé i ens fa molta falta". Mònica Terribas, El Matí de Catalunya Ràdio "És un dels pocs llibres de filosofia amb cara i ulls que s'han publicat en català en els últims anys i que, sens dubte, n'és un dels millors". Enric Sòria, El País "Esquirol reivindica el llenguatge quotidià i les paraules entenedores per fer pensament de fons". Carles Capdevila, Ara "Una proposta constructiva, basada en la intimitat, el refugi i el replegament, sense oblidar la reivindicació de la memòria i la imaginació". Jordi Nopca, Ara "La proposta d'Esquirol consisteix a reprendre el sentit en la proximitat, en la quotidianitat com a element per donar sentit a aquest buit insuportable". Albert Sáez, El Periódico "Lluminós assaig per combatre la disgregació del jo i per no cedir a l'imperi de l'actualitat". Jordi Llavina, La Vanguardia

Humà, més humà

Diu Joan Garí al pròleg d'aquest llibre que «llegir és l'ofici previ, bàsic i insubstituïble de tot autèntic escriptor. Que ningú em confonga amb un "crític literari", només sóc un escriptor que escriu dels llibres que ha llegit... sóc un escriptor que preferiria ser només un lector». Per això ell fa molts anys que té un bloc anomenat 'Ofici de lector', on penja els comentaris sobre novetats de literatura catalana o o -més sovint- internacional que publica habitualment al setmanari 'El Temps' o al diari 'Ara'. Garí ofereix en aquest volum una selecció d'indagacions llibresques aparegudes en els últims deu anys -pulcrament editades per la professora Anna Esteve. Es tracta de petites càpsules de literatura universal, excursions amb un estil meticulosament treballat, que busquen prolongar el plaer d'haver llegit amb un segon delit: el d'haver escrit.

L'ofici de lector

Al llarg del segle XX, la identitat catalana va ressorgir de les cendres com una au fènix amb forces renovades. Amb el final del franquisme, es van acabar de dibuixar els trets definitoris d'un poble la fortalesa del qual és la capacitat de gestionar les pèrdues i d'admetre la seua fragilitat. Aquest llibre es proposa mostrar la importància de la literatura per a cohesionar una societat sense defugir les qüestions més difícils. Les obres són comentades en el context de la literatura universal i permeten comprendre uns textos ja coneguts des d'un punt de vista inusual i nou. Un plantejament que ultrapassa el cas català i s'inscriu en la reflexió entorn de la formació de les identitats a Europa per deixar entreveure la densa xarxa de connexions entre la política i la cultura, massa sovint negligida.

Una pàtria prestada

Mosaic és un ampli recull de textos breus on predominen els aforismes, però també les reflexions de tota mena, comentaris, anècdotes, apunts del natural, observacions psicològiques i morals, facècies... tot formulat en frases concises, petits diàlegs, consells... El material, deliberadament, es presenta com petites tessel·les d'un mosaic que el lector ha de compondre. Aquests escrits podrien semblar bagatel·les enginyoses o improvisades. Però un bon aforisme, en la seua nuesa, ha de confessar eficaçment un pensament complex; no hi ha de faltar ni de sobrar ni una paraula. Ve a ser el germen o el colofó d'un assaig: un assaig és una mà oberta; un aforisme, un puny tancat. Els textos que componen aquest Mosaic evoquen les maximes et pensées dels clàssics francesos. Ells van saber donar una alta categoria a un gènere que es remunta als orígens de la literatura i que, a través de molts representants il·lustres, arriba fins als nostres dies.

Mosaic

Què és la matèria? No ho sabem, però sí que entenem el significat de «material» en els diversos jocs lingüístics. En filosofia ressona la jugada del mestre de Plató: i què ho fa, que siguen materials les coses amb què exemplifiqueu la materialitat, sinó la idea de matèria? Així, els materialismes tradicionals no són ?escriu l'autora d'aquest llibre? sinó perversions de l'idealisme. «La perplexitat que ens desvetlla la matèria, en la seva il·lusòria familiaritat, s'assembla a la de l'infant que prova de tocar la imatge reflectida en el mirall, perplex perquè els grans li han dit que no és real. [...] Quan passem la mà per l'epidermis d'un cos o per la pell de les coses, només en resseguim la forma sense la qual la matèria se'ns torna escàpola. I això no obstant, al nostres ulls, la darrera paraula la tindria ella, la més silenciosa.»

Matèria

El 18 de juliol de 1573 Veronese va comparèixer davant la Inquisició acusat d'heretgia per una pintura del sant sopar. L'acusació, que assenyalava la introducció d'elements profans en un quadre religiós, posava sobre la taula el debat sobre la interpretació de les escenes bíbliques. Obligat per les circumstàncies, però empès per l'astúcia, Veronese va trobar una sortida amb un procediment inusual a l'època: titular el quadre Sopar a casa de Leví, remetent-se a un passatge menor de l'Evangeli, de manera que la blasfèmia es diluïa. Així, per la màgia del text escrit, el quadre canviava totalment de sentit sense retocar res del que s'hi representava. En el segle xix, aquesta col·lisió de Veronese amb la Inquisició va esdevenir un model de l'enfrontament entre l'artista i el poder eclesiàstic, fet que permetia abordar el diàleg entre el sagrat i el profà. Ara sabem que la solució que Veronese va trobar per satisfer els inquisidors va significar una innovació a l'hora de resoldre els conflictes dogmàtics amb l'Església, a més d'un canvi substancial en l'àmbit de la interpretació artística.

Art i blasfèmia

L'obra de Lluís Duch és molt extensa i abasta àmbits temàtics i disciplinaris molt diferents: la religió, la política, l'ètica, la pedagogia, la família, la ciutat, la vida quotidiana, la comunicació, les transmissions, la salut, el mite, el símbol, el ritu… En la conversa que avui recuperem, Lluís Duch repassa els seus anys de formació a Alemanya, la seva doble dedicació a la vida monàstica i a la vida intel·lectual, les seves idees sobre l'homo religiosus, la condició ambigua i adverbial de l'ésser humà, les «estructures d'acollida» que desenvolupa a Religió i comunicació i les grans intuïcions desplega­des a Religión y política. Desaparegut Lluís Duch el 10 de novembre del 2018, aquesta publicació pretén contribuir al coneixement d'una de les personalitats intel·lectuals més lúcides i suggerents dels nostres dies.

Conversa amb Lluís Duch

Des de principis del segle passat, assistim a una crisi de l'autoritat fundada en el patriarcat que té diverses conseqüències en les formes de vida i molt especialment en la política. La crisi d'autoritat, però, és tan antiga com l'autoritat mateix. Les diverses manifestacions que presenta -familiar, pedagògica, política o religiosa- són fets de llenguatge, es fonamenten en el poder de la paraula que rau en l'inconscient. Com més crisi d'autoritat hi ha, més retornen formes d'autoritarisme, amb un ús indiscriminat de la llei jurídica o de la força física. Què ens pot ensenyar la psicoanàlisi de Jacques Lacan per fer-ne una lectura actual? En primer lloc, la diferència entre autoritat i poder. I un fet que respon a l'estructura sexual de l'ésser humà: més enllà de l'autoritat fundada en la lògica fàl·lica, que funciona de manera binària amb el tot o res, s'obri el camp d'una autoritat fundada en la lògica femenina, que funciona considerant cada element un per un i amb el no-tot.

Autoritat i autoritarisme

La mort de Déu és el final de l'Absolut, però no el final de la religió. Hi ha una altra manera de viure, una altra manera de fer front a les preguntes fonamentals de la vida, als interrogants sobre el sentit de l'existència. És el que, seguint Milan Kundera, Joan-Carles Mèlich a­nomena la prosa. La prosa és la vida de les singularitats, de la ma­tèria no material, dels objectes que tenen la se­va història, d'aquests petits instants de plaer que obren les portes a l'infinit. La prosa és el món de les trobades casuals, de les abraçades abans de sortir de viatge, de les carícies en els moments en què s'obren les portes de l'infern. La prosa és l'àmbit de l'experiència ètica, la del ser-hi, la de la resposta a la demanda del cos d'algú que pateix, la de l'amistat, la de la fecunditat, la de l'erotisme i la del plaer. I la prosa és també l'obertura a la religió de l'ateu, una religió contrària al sagrat en què la bondat ha substi­tuït el Bé i en què la compassió ha ocupat el lloc de la Justícia.

La religió de l'ateu

Sovint el més difícil de veure i de dir és allò que resulta obvi. L'autor ens exposa una sèrie de vint obvietats que, tot i ser veritats com a punys, no són sempre acceptades a primer colp d'ull, fins i tot poden suscitar discussions i, quan hi pensem, ens poden obrir finestres i il·luminar altres estances de la nostra ment. L'implícit que aquestes obvietats expliciten està freqüentment colgat sota enormes quantitats de prejudicis, malentesos i confusions. Precisar el pensament, acotar i delimitar conceptes ajuda molt a aclarir les idees, i paga la pena dedicar una estona a aquesta tasca.

Obvietats (o quasi)

Estem personalitzant els robots i, a la vegada, estem robotitzant les persones. Sembla una paradoxa. No ho és. Contrastant les clàssiques novel·les distòpiques d'Orwell i Huxley amb les propostes del Fòrum Econòmic Mundial i altres heralds del poder polític i econòmic, Pandèmia i postveritat analitza un gran nombre d'esdeveniments inesperats que ens toca comprendre. Escrita amb rigor i no sense ironia, amb un estil fluid, un ritme intens i un horitzó molt ampli —de la literatura contemporània als estudis pioners sobre la biologia i les ciències de la salut, de la filosofia i la psicologia a la sociologia del poder polític, digital i financer—, l'obra ajuda a comprendre les complexitats que envolten la pandèmia. I el que es mou en el fons dels corrents que estan transformant el món des de fa anys. Una invitació a veure-hi més enllà de les màscares i a restablir el sentit comú en relació amb la tecnologia, la salut i la vida.

Pandèmia i postveritat

La tecnologia és com el foc. Si la fem servir com una eina, amb contenció, és ben útil. Sense contenció, però, el seu efecte pot ser devastador. Tota nova tecnologia transforma les relacions humanes i les relacions de poder. Les noves tecnologies digitals ¿no tenen alguna cosa de l'Anell de Poder de Tolkien, que sedueix i —alhora— atrapa i fa que la persona sigui vigilada i explotada a distància? L'Anell de Poder de Tolkien té una inscripció oculta que només es veu en contacte amb el foc. Quan s'encén la digitalització del món, ¿què hi veiem: «seguretat, eficiència i progrés» o «control, vigilància i deshumanització»? A partir de la confluència entre el coneixement científic (la psicologia, la neurociència, la sociologia de les noves tecnologies, la història de la ciència) i humanístic (l'univers literari de Tolkien, la intuïció poètica de Rilke, l'anàlisi del totalitarisme de Hannah Arendt, la filosofia d'Agamben), Tècnica i totalitarisme analitza i confronta les propostes, cada vegada més influents, que redueixen els éssers humans a dades i algoritmes i que ens preparen per acceptar ingènuament una nova forma de totalisme tecnocràtic. Tècnica i totalitarisme convida, alhora, a redescobrir el valor de l'existència, única i irrepetible, de cada ésser humà.

Assaig

About us

Follow us

Help and contact

Information

BookBeat

Download BookBeat